Exposició “Xavier Gosé. Il·lustrador de la modernitat”

Xavier Gosé. Agraïment. 1912. Llapis, grafit i tremp sobre paper, 40 x 28 cm
Donació de Teresa i Josep Borràs i Gosé, 1987, Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

No enganyaré ningú: fa quatre dies vaig veure, a través de les xarxes socials, que el MNAC llençava una promoció per aquestes festes de Nadal consistent en el regal d’una bossa de roba (preciosa, per cert) pel fet d’unir-se als Amics del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Vaig informar-me i ho vaig trobar molt interessant. Tant, que aquest matí he pujat a Montjuïc. Quina millor excusa que aquesta? Es necessiten més motius? No, però jo en tenia un altre: l’exposició de Xavier Gosé.

La bossa súper xula que regalen per fer-te dels Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Mai abans havia sentit a parlar d’aquest il·lustrador (potser m’hauria de fer vergonya aquesta ignorància... però què hi farem, sóc així: una ignorant. Amb moltes ganes d’aprendre i de descobrir coses, però una ignorant). Ara bé, des del mateix moment que vaig veure el cartell que anunciava l’exposició, vaig saber que m’encantaria, que havia d’anar-la a veure sí o sí. I és que Xavier Gosé va retratar dos móns que m’apassionen: la Barcelona modernista i la belle époque parisenca.

Xavier Gosé. Le Manteau bleu. 1912. Llapis conté guaix i fixador sobre cartolina. 43,3 x 39,3 cm.
Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

A l’exposició s’hi troben ocioses burgeses i atractius dandis, però també algunes escenes dels baixos fons, de suburbis i de decadència. I també gitanes, i flamenques. Moltes il·lustracions per a revistes satíriques i moltíssims maniquins de modes. En definitiva: s’hi troba representat el món de l’època d’una manera que podríem qualificar d’àmplia.

Xavier Gosé. Elegants. Cap a 1909. Carbó, tinta, aquarel·la i guaix sobre paper. 30 x 22 cm.
Col·lecció particular

Xavier Gosé. Tristeza de suburvio. 1900. Llapis conté i carbonet sobre cartolina. 73 x 53 cm.
Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

He sortit de l’exposició contenta d’haver descobert aquest artista. Fins i tot, jo que no sóc de comprar gairebé mai els catàlegs de les exposicions que vaig a veure (per una raó econòmica, però també pràctica... i és que acostumen a ser d’unes dimensions considerables), he passat per la botiga decidida a endur-me a casa aquest il·lustrador que he decidit que, a partir d’avui, passarà a ser per a mi un dels meus artistes “de capçalera”.

Xavier Gosé. Davant el mirall. Cap a 1913. Llapis conté i guaix sobre cartolina. 31 x 26 cm.
Museu d'Art Jaume Morera (Lleida)

Teniu temps fins al 20 de març de 2016 per veure aquesta expo.

Més informació sobre Xavier Gosé i l’exposició:   

http://museunacional.cat/ca/xavier-gose-1876-1915-ilustrador-de-la-modernitat

Per si voleu més informació dels Amics del MNAC:

http://www.amicsdelmnac.org/

Per què un niu de garses?

Garsa

1 f. [ZOO] Ocell de la família dels còrvids, d’uns 46 centímetres de llargada, amb el plomatge negre iridescent i el ventre i la zona mitjana de les ales blancs, molt comú als espais oberts, tant als conreus com als parcs ciutadans, cridaire i renouer (Pica pica).

Aquesta és la definició que ens dóna el diccionari de la paraula garsa. El que no diu el diccionari (tot i que no us costarà gaire trobar aquesta informació per internet) és que les garses fan uns nius a base de branques i fang, que a primer cop d’ull semblen garbuixos de branquillons desendreçats al capdamunt dels arbres. Manyocs disposats sense ordre, sense miraments, sense grans filigranes. No són, les garses, cap model d’elegància arquitectònica. D’aquí ve, de fet, l’expressió de “dur els cabells com un niu de garses”, referida a portar un pentinat més aviat desmanegat.

D’altra banda, però, es diu de les garses que a dins dels seus nius s’hi poden trobar joies. Per què? Doncs perquè sembla ser que a aquests ocells els agrada les coses brillants, i a vegades quan en troben se les enduen fins als nius (fi del misteri).

I ara ve l’explicació de tot plegat, perquè tota aquesta parrafada ornitològica té un objectiu: és la presentació d’aquest blog. Deu sonar una mica estrany, sobretot tenint en compte que la intenció d’aquesta pàgina és parlar de cultura. A què ve, doncs, tant d’ocell i tant de niu? La resposta és que pretenc que això sigui una metàfora: no busqueu, en les entrades que escriuré aquí, cap professional que parli de literatura, o de música... Tampoc crítiques d’exposicions ni de concerts. No sóc periodista, ni crítica, ni professional del món cultural (tot i que alguna cosa hi tinc a veure). No hi busqueu res d’això. O, més ben dit, busqueu-ho tot. Perquè això que pretenc crear és un niu de garses: un poti-poti d’informacions/pensaments/crítiques/opinions culturals. És una cosa que fa molt de temps que em volta pel cap de fer i que si no ho he començat abans és, precisament, per voler-ho dotar d’una arquitectura que ara me n’adono que no em cal.

Doncs bé, aquí us deixo la meva declaració d’intencions. Si a partir d’ara algú hi troba amagada, en aquest niu desendreçat, alguna joia... és ben lliure de quedar-se-la.