Garsa
1 f. [ZOO] Ocell de la família
dels còrvids, d’uns 46 centímetres de llargada, amb el plomatge negre
iridescent i el ventre i la zona mitjana de les ales blancs, molt comú als
espais oberts, tant als conreus com als parcs ciutadans, cridaire i renouer
(Pica pica).
Aquesta és la definició que ens
dóna el diccionari de la paraula garsa. El que no diu el diccionari (tot i que
no us costarà gaire trobar aquesta informació per internet) és que les garses
fan uns nius a base de branques i fang, que a primer cop d’ull semblen garbuixos
de branquillons desendreçats al capdamunt dels arbres. Manyocs disposats sense ordre,
sense miraments, sense grans filigranes. No són, les garses, cap model d’elegància
arquitectònica. D’aquí ve, de fet, l’expressió de “dur els cabells com un niu
de garses”, referida a portar un pentinat més aviat desmanegat.
D’altra banda, però, es diu de
les garses que a dins dels seus nius s’hi poden trobar joies. Per què? Doncs
perquè sembla ser que a aquests ocells els agrada les coses brillants, i a vegades quan en troben se les enduen fins als nius (fi del
misteri).
I ara ve l’explicació de tot
plegat, perquè tota aquesta parrafada ornitològica té un objectiu: és la
presentació d’aquest blog. Deu sonar una mica estrany, sobretot tenint en
compte que la intenció d’aquesta pàgina és parlar de cultura. A què ve, doncs,
tant d’ocell i tant de niu? La resposta és que pretenc que això sigui una
metàfora: no busqueu, en les entrades que escriuré aquí, cap professional que
parli de literatura, o de música... Tampoc crítiques d’exposicions ni de
concerts. No sóc periodista, ni crítica, ni professional del món cultural (tot
i que alguna cosa hi tinc a veure). No hi busqueu res d’això. O, més ben dit,
busqueu-ho tot. Perquè això que pretenc crear és un niu de garses: un
poti-poti d’informacions/pensaments/crítiques/opinions culturals. És una cosa
que fa molt de temps que em volta pel cap de fer i que si no ho he començat
abans és, precisament, per voler-ho dotar d’una arquitectura que ara me n’adono
que no em cal.
Doncs bé, aquí us deixo la meva
declaració d’intencions. Si a partir d’ara algú hi troba amagada, en aquest niu
desendreçat, alguna joia... és ben lliure de quedar-se-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada